LA NOSTRA HISTORIA
Aquest any, 2018, la comunitat Israelita de Barcelona (CIB) celebra el seu centenari.
Va ser en el 1918 quan un grup de pioners va constituir la primera estructura organitzativa que va servir com a punt de trobada social, educatiu, cultural i religiós per a la incipient població jueva de Barcelona, que si bé en nombre representaven un percentatge molt petit de la població local, el seu recorregut, trajectòria i història, mereixen una consideració.
Per traçar aquest recorregut hem de travessar molts segles.
Ens remuntem a la gran diàspora de l’època romana, quan la població jueva es va establir en terres mediterrànies, on els nouvinguts no solament van assimilar la llengua i la cultura local, sinó que també van exercir un paper clau en la seva història participant en la vida social catalana.
En el SXIX, alguns financers i homes de negocis jueus de procedència francesa i centreeuropea van començar a establir-se a les principals ciutats de la península, encara que aquesta presència resultava pràcticament imperceptible per al conjunt de la societat. El començament de la Primera Guerra Mundial marca un punt d’inflexió. Si fins a l’any 1914, la poca presència jueva a Barcelona era majoritàriament d’origen alemany o austrohúngar, durant la guerra arriben a Barcelona desenes de famílies sefardites: jueus otomans residents a França que es van veure forçats a exiliar-se que van veure a Espanya com un refugi i es van establir a Barcelona, ciutat de fàbriques i portuària que durant la guerra s’havia convertit en una ciutat dinàmica i pròspera. I, en la mateixa època, també van arribar que fugien del servei militar, d’algunes famílies dinàstiques de Centre-europa i uns altres que s’escapaven de les persecucions i polítiques antijueves. En total, segons els càlculs més optimistes, més d’un miler de jueus s’estableixen a Barcelona.
Aquesta creixent població va ser suficient per començar a gestar el que seria la base d’una organització que pogués oferir un marc educatiu, cultural i litúrgic i que també pogués ocupar-se de l’assistència als necessitats. Així és com en el mes de desembre de 1918, neix la Comunitat Israelita de Barcelona. Els signants de l’acta de constitució i els estatuts van ser en la seva majoria d’origen Centreeuropeu, sent el primer president un membre de la comunitat alemanya, Don Edmundo Metzger (Z”L). La utilització de la paraula “Israelita”, i no “Jueva”, ja reflecteix la preocupació dels fundadors d’usar utilitzar una paraula amb una càrrega negativa que prevalença en l’imaginari col·lectiu, ja que seguia veient als jueus com una comunitat deicida. La Comunitat lloga una torre al carrer Provença, 250. On instal·len una sinagoga, la primera a la ciutat des del SXV, un local social, una biblioteca i aules.
Amb l’arribada de la Segona República es presenta un nou escenari de llibertat i laïcisme en el qual sense lloc a dubte milloren considerablement les condicions de vida de les famílies jueves de Barcelona. Però l’arribada d’Hitler al poder i la conseqüent expansió de la ideologia nazi-feixista pel continent europeu, desencadenen l’emigració forçosa de centenars de milers de jueus que es veuen obligats a fugir davant l’antisemitisme imperant. S’estima que durant aquesta època van arribar a Barcelona milers de refugiats, entre ells , jueus d’Alemanya, Polònia, Àustria, Hongria o Romania. En 1936 es calcula que la població jueva de Barcelona arribava a les cinc mil persones, més de la meitat alemanys i polonesos. L’alt grau de politització d’aquests nous immigrants va ajudar a enriquir la vida jueva i cultural de Barcelona, es van crear diverses branques de l’Organització Sionista així com la secció espanyola del Fons Nacional Jueu. D’altra banda un altre grup d’immigrants de jueus d’orientació marxista van formar el “Judischer Kulturbund” (Lliga Cultural Jueva), afí al comunisme ortodox local, i que va jugar un rol molt actiu en la preparació de l’Olimpíada Popular de 1936. L’aixecament militar empeny a molts jueus a tornar als seus països d’origen o a emigrar a altres continents, encara que alguns membres del Judischer Kulturbund es van quedar a Barcelona, s’incorporen a les milícies obreres i abracen la causa antifeixista. Fins i tot van formar una companyia jueva, denominada “Naftali Botwin” en la qual van lluitar milers de jueus de tot el món.
La victòria de l’exèrcit de Franco i l’esclat de la Segona Guerra Mundial van convertir a Barcelona en un refugi precari de la barbàrie nazi, la sinagoga del carrer Provença és atacada i saquejada, que posteriorment seria clausurada, el president de la Comunitat, Don Edmundo Grunebaum (Z”L), va ser empresonat acusat de maçó i es prohibeix tot culte. I davant la rígida prohibició de la pràctica d’un altre culte que no fos el catòlic, la Comunitat va passar a desenvolupar les seves activitats en la clandestinitat, la pràctiques litúrgiques es realitzaven en cases particulars i les seves tasques es van limitar a ajudar a tot exiliat que arribés o passés per Barcelona.
La política del règim franquista sobre els estrangers jueus que ingressaven al territori espanyol va ser en la seva majoria improvisada. Malgrat aquesta falta de claredat, cal destacar l’acció humanitària d’alguns diplomàtics espanyols enviats a les ambaixades d’Europa Central que van donar suport humanitari a centenars de famílies jueves.
En el context dels canvis polítics impostos al govern de Franco com a conseqüència de la derrota nazi feixista i la promulgació del Fur dels Espanyols que permet el culte no catòlic de forma privada, els membres de la Comunitat veuen una oportunitat pel que s’intensifiquen les relacions davant les autoritats fins a aconseguir que els permetin obrir una petita sinagoga en un pis del carrer Muntaner 183. L’any 1948 la Comunitat celebra les seves primeres eleccions per sufragi universal i s’organitza un comitè de direcció presidit per David Ventura, però no és fins a finals de l’any 1949 i sota una intensa pressió internacional que el govern de Franco reconeix oficialment la Comunitat Israelita de Barcelona i la seva activitat religiosa, educativa i assistencial. Aquest comitè, presidit per David Ventura és el que recolliria els fons i donacions necessaris per construir l’actual sinagoga i centre comunitari del carrer Avenir, que s’inaugura el 27 de Setembre de 1954, Es tracta de la primera sinagoga de l’Estat Español des de l’expulsió de 1492
Va ser a partir de finals de la dècada dels anys 50 quan comencen a arribar una gran quantitat de famílies jueves establerts en el nord d’Àfrica, nodrint a la Comunitat Jueva de Barcelona i enriquint-la amb noves tradicions i característiques. També en els anys seixanta, gran quantitat de membres de comunitats jueves de Sud-amèrica comencen a arribar a Barcelona, connectant-se també amb la Comunitat i dotant-la d’un nou caràcter, noves tradicions i usos.
Desde 1977, el colectivo judío se ubica en un marco totalmente democrático y de libertad religiosa consolidándose la COMUNIDAD ISRAELITA DE BARCELONA como la comunidad de referencia, con la mayor sinagoga, la sinagoga Maimónides. También se inaugura el primer colegio de la Comunidad, el Colegio Sefardí de Barcelona, con el objeto de poder integrar a los niños. En el año 1970 se inicia con una guardería en el mismo edificio comunitario de la calle Avenir y posteriormente gracias a la apoyo y donaciones de las familias se instala en una torre unifamiliar en la calle Raset de Barcelona.
El crecimiento del colegio va en paralelo al crecimiento de la vida comunitaria de la CIB y de la comunidad judía en Barcelona y Cataluña, pasando de una pequeña instalación en la calle Raset una torre en la calle Margenat y desde allí su ubicación actual en Valldoreix, y que cuenta entre alumnos y personal con mas de 300 personas.
Esto permitió la creación de canales asociativos para el intercambio y el reconocimiento mutuo entre la comunidad judía y el resto de la sociedad en Barcelona.